Trecho de enorme orgullo
hacen valiente a un@
pero son palabras al compás de mormullos
que hacen valer a uno de mil
Sin éstos hoy no podría contar aquello que contaron
de un sol y una luna que en secreto se amaron
sin pensar que con ello al hombre condenaban
motivo por el cual los mataron...
Crearon pues, un amor verdadero
lleno de sentimiento
que a la nada los llevo
y durante años se escondió
Olvidado permaneció,
esperando aquellos quién dijeran sí
a su gran enorme poder
a su gran enorme final...
Con el paso del tiempo, bordeando la locura,
encontró aquéllos que fidelidad le juraron
aceptando de esta forma al arte de amar
al arte de los sueños, de lo posible...
Sin ellos hoy no podría contar aquello que contaron
de que un sol y una luna en secreto se amaron
Sin ellos hoy no podría contar aquello que contaron
sobre lo que siento con cada "te quiero"...
..."Voglio"...
Dit altrament emoció, sentiment, venerat per uns i desesperant per altres, allò que si fos un art tothom en seria artista sense saber ni de què es tracta. El saben aquél que diu que era un home de poques paraules, reservat, més aviat tímid i perquè no un pèl tancat... Doncs bé, tot i que, com si d'un acudit es tractés, grans mestres han intentat "posar continuïtat" a aquesta terminologia "eugeniana, mai he pogut posar un altre paraula que no fos aquesta a aquella "cosa" que em fa dir que estic, escric i visc. Per uns serà alguna metàfora filosòfica, per d'altres una inspiració poètics. També per alguns seran grans ambicions de poder i de fer història, potser per d'altres, en canvi, seran grans inquietuds i curiositat. O, per què no, possiblement pugui ser aquella llarga i blanca línia que es difumina sobra la tassa bruta d'un W.C. de qualsevol discoteca on, i cito textualment, "és il·legal incitar a consumir drogues dures". Per mi és un popurri de tot (ara no val dramatitzar i malpensar sobre l'estat de les meves vies nasals, molt sa fins ara i espero que per molt de temps), ja que com diuen, les que es fan anomenar "bones persones" (si ho fan possiblement no ho siguin tant), que aquell que coneix una sola visió, ho desconeix tot. No trobeu que és una bona manera de dir que tothom pot dir missa i pecar al mateix temps (sí senyor! Si és que no hi ha res com predicar amb l'exemple). [...]
De debò que cada dia em plantejo més si val la pena atacar el sistema des de dintre… és que la gent no comparteix la ràbia que causa viure en un país com aquest?... No acostumo a prendre’m luxes com aquest però és que de veritat estic fastiguejat i, ja que estem en un “Estat de dret”, crec que hi tinc el meu dret (tot i que no surt pas en la magnífica CE, Constitució Espanyola per tots aquells que no s’han trobat cap argentina maquiavèl·lica en el seu camí universitari)!
Alguns diran que és per la crisis, doncs la veritat és que tan de bo aconseguíssim d’una vegada per totes treure alguna cosa positiva d’un problema (si es pot) enlloc de queixar-nos (m’hi incloc i molt). Ja va sent hores d’ampliar el mapa europeu passat els Pirineus, si més no fins a l’Ebre (va! ja he deixat un argument pels de “Espanya és una i no cincuentayuna”, ergo Telemadrid, Intereconomía,..., i així jo s’han de cansar a intentar entendre el món que no els té a ells com a protagonistes). O és que volem quedar-nos així de per vida?¿ La vostre resposta espero que comenci per N, passi per “iunamerdaaixòsíquemaihopermetriacollons” i acabi per O. Si no és així vés al sofà, engega la televisió, conforma’t amb la vida i espera’t a què els 5o arribin, sinó pots fer un desssssscansssss (en el idioma del Ferran) per agafar forces i continuar llegint que això sembla ser que va per llarg...
D’altres potser diran que és per en Josep Joan Moreso... A ells els hi dic que a mi (i espero que a molts) un home que té un càrrec com el què ell té (rector de la UPF per aquells que, diguem-ne dirien que “suen de “hippyades” com aquestes, que només ho fan quatre matats pollosos,...”) i té un diàleg com el què ell té (cops de porra, el poder en mans de pocs (càtedres per ser concrets), desallotjaments violents, cobertura informativa única, ultrança del càrrec, etc, vaja que hi posem una mica de gris, una mica molt de “semenfotisme” popular i “quatre” gats fent xivarri i viatgem al temps fins a 1965 en un moment) (hòstia! Si tot això ja ho tenim.... dona en què pensar..) no és qui per interferir en la meva vida per molt que s’encaparri en provar-ho. I és que si realment ens posem a parlar de l’educació (deixant el tema Bolonya-Moreso-reputació de la UPF al marge perquè seria massa llarg) com a causa del panorama actual no aniríem del tot desencaminats però tampoc estaríem en aquella veritat absoluta.
També crec que hi haurà qui digui que tot això és causa del capitalisme o, en general, del sistema econòmic actual. A ells els hi dic que llegeixin alguna cosa d’en Salamartin i després de veure i experimentar en pell pròpia que qualsevol cosa que poguessis pensar i sentir convençudament es pot debatre i tirar pel terra com si de paper de fumar es tractés, pregunteu-vos si ha sigut útil i pràctic destinar temps i energia a predicar i teoritzar sobre el sistema econòmic si després de tot, heu acabat igual, amb menys temps i menys energies, amb potser encara més indecisió i falta de confiança, el mateix sou “mileurista” (o pagar de l’atur tocaria dir ara), la mateixa falta de convenç econòmic entre governs i amb, al cap i a la fi, el mateix conte escrit per la Coca-cola and cia de sempre...
I així podria anar escrivint arguments fins a no parar però ara que veig que em posen un documental sobre les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, pararé d’escriure, escoltaré, miraré i intentaré pensar què se n’ha fet d’aquelles ganes que van mobilitzar a un 96% de la població i que van permetre a la democràcia establir-se com a sistema i apotronar-se en el poder i un cop en ell, tal i com sembla a ser que li passa a tot i tothom, quedar-se, tancar-se i en banda, aïllar-se d’aquells qui els han permès arribar on són i, ja posats a espernegar, canviar la seva mà conciliadora per el seu puny totalitari!
